LA COSA DEL PANTANO (Alan Moore)

Soc poc afeccionat als còmics de superherois, encara que els meus pares m'expliquin que Batman i Spiderman van ser els culpables de la meva iniciació en la lectura. Potser traumatitzat per la visió d'aquells grandolassos vestits de malles llampants i calçotets per damunt dels pantalons, durant molts anys els superherois m'han semblat avorrits, efectistes i repetitius. Em passava una mica com amb les pel·lícules d'acció: vista una, vistes totes. Val a dir, però, que darrerament m'hi estic reconciliant: primer van ser els Watchmen i ara La cosa del pantano, ambdós d'Alan Moore, i ara ja estic a punt d'anar a un sastre per a que em prengui les mides i convertir-me en El Fanzinista Emmascarat o potser en El Col·leccionista del Planeta Kippel...

La cosa del pantano és un personatge creat el 1971 per Len Wein, pensat per fer de protagonista d'una saga de terror i superherois homònima. L'argument barreja la ciència-ficció amb dosis d'ecologisme: un científic anomenat Alec Holland investiga una fórmula biorregenerativa per aplicar-la als vegetals, quan uns desaprensius intenten assassinar-lo dinamitant la seva casa dels aiguamolls (amb ell dins). Holland aconsegueix llençar-se en flames al pantà i esquiva la mort gràcies a la fórmula biorregenerativa, però el preu que li toca pagar és molt alt: es converteix en un freak vegetal d'aspecte sinistre i records humans que tothom anomena "la cosa del pantà". 

L'any 1983 els responsables de DC Còmics contracten a Alan Moore per a que ressusciti el personatge i l'anglès no només el torna a la vida, sinó que l'engrandeix fins a convertir-lo un figura icònica i quasi llegendària. Hi afegeix carretades de mala llet, i els seus guions -un prodigi d'imaginació, prosa poètica i decadentisme- estan a l'alçada de la millor literatura de gènere. La cosa del pantà emergeix de nou d'entre les aigües en un món colorista i de malson, que sovint juga a la confusió entre somni i estat de vigília, voltada de mad-doctors, militars pertorbats, nens autistes, dimonis convocats per ouija, dones en shorts que prenen el sol i fan amistat (i d'altres coses) amb la cosa del pantà, i fins i tot personatges bíblics. Però els guions de Moore no només brillen pels seus girs sorprenents i l'originalitat; de fons també hi bateguen una sèrie d'idees i conflictes -societat contra la naturalesa, multitud contra l'individu, dubtes d'on resideix la vertadera essència de la humanitat- que projecten la cosa del pantà a l'alçada de monstre quasi metafísic o consciència del que significa estar viu (és vegetal, però molt més humà que molts dels homes amb qui s'enfronta). 

(Leon Russell - Out In The Woods)

No ens hem d'oblidar de la meritòria tasca dels il·lustradors de la saga, Stephen Bissette i John Totleben, que aconsegueixen representar el món corrupte i malsà dels aiguamolls a la perfecció, amb incursions puntuals en la psicodèlia més delirant (com quan Abby, l'amiga de la cosa, es menja un dels tubercles que aquesta "genera" i cau en un estat de comunió mística i lisèrgica amb la naturalesa).

Una altre tema molt diferent és l'adaptació al cinema que el bo de Wes Craven va dirigir el 1982. El comentari al respecte el deixarem per una altra ocasió, tan sols dir que es tracta d'un Fusell com la copa d'un pi. I si no us ho creieu, feu un cop d'ull al tràiler de la pel·lícula...

PG