AURORA aka VANISHING WAVES (Kristina Buozyte, 2012)

Uns científics han aconseguit transmetre informació neuronal senzilla d'un cervell a un altre. Però l'experiment encara està en una primera fase, el pas següent serà transferir informació complexa d'un cervell en estat de coma a un de despert. Perquè en estat de coma? Per què, segons els responsables de l'experiment, el cervell en coma genera menys informació (per manca d'estímuls externs) i, teòricament, és més senzilla de processar. 

En Lukas és el jove científic voluntari per a l'experiment, que suposa un risc per a la seva salut mental. Des de la segona connexió, estableix contacte amb el món interior de la noia, i amb cada nova immersió es va establint una relació estranya, carnal i primitiva entre els dos personatges. Però en estat de coma, com durant un somni, qui regeix el cervell és l'hemisferi dret, i la lògica racional dels aconteixements queda subvertida. De manera que el contacte es basa en impressions sensorials, experiències difoses en l'espai i en el temps... i sexe. 

A mesura que augmenten les connexions, el món inconscient d'ambdós va prenent una forma més el·laborada, més sòlida, i la seva comunicació també es defineix millor, com si establissin un codi de llenguatge simbòlic però efectiu. Paral·lelament en Lukas va perdent interès pel món físic i deixa que la seva vida real es vagi desintegrant, obsessionat com està per una relació que només té lloc dins el seu cervell, o el d'ella.

Tot i la constant immersió en el terreny netament surrealista i el seu tempo hipnòtic, Aurora és capaç de mantenir l'equilibri perfecte entre la part narrativa i els passatges onírics, sense deixar que la trama perdi interès en cap moment,  ni que els intervals d'immersió en l'inconscient es facin excessius. Això és degut a que la trama exterior és mínima però tensa, fins i tot té un punt de thriller, i que les escenes interiors són d'una bellesa aclaparadora, amb una fotografia pictòrica i una interpretació de l'incosncient que magnetitza la mirada de l'espectador.

Ramon Mas